La relació entre la lletra i els lletraferits granats

Amb el pas del temps, la relació d’un lletraferit amb els seus llibres es complica. Un esdevé més exigent amb tot aquells volums dels quals enceta la lectura, perquè, de cada vegada, té menys temps per perdre. Això vol dir que un comença moltes lectures que aviat ha d’abandonar. El que suposa que, d’alguna manera, el lletra-accidentat es va quedant amb bastant de material imprès que no li fa el pes. Per altra banda, els títols que esperen el seu torn es fan també més exigents amb ell. I pot arribar el moment –de fet, arriba fàcilment– que els llibres que esperen esser llegits es converteixen en una càrrega. I en una vergonya. Si aquest lletraferit arriba un moment que es preocupa per la unitat dels conjunt dels llibres que ha anat arreplegant i pensa que és un escàndol que la immensa majoria de les biblioteques personals es dispersin i perdin tota funcionalitat quan qui, tossudament, les ha formades toca el dos, la tensió amb la lletra arrenglerada en els seus prestatges decididament augmenta.

Remoure tots els ocupants de les seves llibreries per a mirar de dipositar-ne una bona part en alguna institució pública és tota una experiència. Decidir quines són aquelles obres de les quals se separarà primer no és tasca fàcil. Perquè cal no oblidar que tot llibre que ens hagi arribat realment és dues coses a la vegada: d’una banda una eina que ens ha ajudat prou i, d’una altra, una realitat que s’ha fet estimar. La mateixa aparició de les obres completes, si d’un costat és una ajuda que ens facilita l’accés al conjunt dels volums que hem anat arreplegant, un per un, d’una altra ens planteja un problema afectiu: ¿podem automàticament incloure, aquests volums solts que tant de servei ens han fet, en una donació o dipòsit perquè ja tenim el conjunt que els inclou? ¿I què passa amb tots els títols que els seus autors ens han dedicat? ¿Serà una falta de respecte incloure aquests llibres en les caixes destinades a la institució pública? És ver que això esdevindrà inevitable en el moment del traspàs, si en feim llegat a la mateixa.

¿O, pel contrari, posar aquests volums dedicats a la disposició dels estudiosos és potenciar-ne la seva consideració i, en definitiva, la seva recepció? Tanmateix , el lletraferit que en faci cessió és lògic que experimenti un cert pudor. El lletraferit en qüestió també experimentarà qualque tristor en comprovar que ja no té temps d’entrar en molts dels textos i que, en conseqüència, les llistes de la vergonya dels llibres no llegits ja es fan definitives. Tots aquests preparatius són també molt adequats per a constatar el poc profit que hem sabut treure de tot el material que hem tingut tan a l’abast.

En aquest sentit, he d’admetre que m’ha impressionat comprovar el nombre de mètodes i gramàtiques d’alemany que, de manera més o manco incompleta, he utilitzat durant tants d’anys tractant d’aprendre alemany. Els he col·locat tots junts en un sol prestatge i n’he comptat 57(!), si bé és cert que n’hi ha vuit que tenc pendents d’encetar(!). I potser cal afegir que n’hi ha tres o quatre més que han anat a la paperera. Val a dir, que cal reconèixer que un ha tingut molta més fam d’aprendre que capacitat de fer-ho. I, per acabar –perquè sospit que el fenomen és bastant general– que molts lletraferits tenim una clara tendència a voler llegir molt més material que el que realment som capaços de llegir. ¿Cal decidir fer alguna penitència? En tot cas, el que sembla ben convenient és concentrar-se en aquelles tres o quatre temàtiques respecte de les quals, eventualment, encara pugem fer alguna contribució.