La desunió nacionalista

Pere Sampol abans de l'estiu, i Miquel Payeras i Pere A. Pons diumenge i dilluns passat han escrit en aquest diari sobre la inconveniència de la multiplicitat d'opcions nacionalistes a les eleccions. I, encara que a molts els sembli paradoxal (jo vaig ser el primer militant i impulsor d'ERC a les Balears), estic d'acord amb aquesta conclusió. Fins i tot estic d'acord amb la tesi més fonamentada que s'esgrimia per atacar la implantació d'ERC a Mallorca. Aquesta tesi, defensada per Damià Pons aquí i per Carod al Principat, i recollida per Payeras proposa una trilogia identitària: "la nació primera i sentimental, l'illa; la nació política, Balears; la nació cultural, els Països Catalans". I l'argument que sosté aquesta tesi és sensat: els diferents graus de sensibilitat nacional als distints territoris (País Valencià, Principat, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) fan que sigui més realista i més útil una diversitat d'opcions (cadascuna adaptada a les característiques del territori) que una de sola.

És, per entendre'ns, el model que han seguit les institucions culturals: Obra Cultural Balear, Omnium Cultural i Acció Cultural, amigues, però sense interferir en el territori de les altres. Què ha fet impossible aquesta solució en el món dels partits? Primer cal recordar que aquest model va funcionar molt bé fins al 1987. PSM, ERC i Unitat del Poble Valencià n'eren la concreció. De fet, el PSM era l'únic partit nacionalista a Mallorca (Unió Mallorquina es definia com a regionalista i gairebé estava dins AP). Abans del 1987, el PSM havia patit desercions i una petita escissió (la d'Esquerra Mallorquina de Grosske), però eren baralles entre marxistes més que cap altra cosa (el PSM es definia com a marxista i no record si era explícitament nacionalista, als seus Estatuts). Nacionalistes (Tomeu Mestre, Biel Majoral, Damià Ferrà-Ponç, Enric Rovira, Norma Tolosa,...) i esquerra marxista o obrerista (Sebastià Serra, Antoni Sansó, Mateu Morro,...) convivíem plàcidament dins una cúpula comandada amb mà esquerra per Sebastià Serra. Les relacions amb UPV i ERC, no cal dir-ho, eren magnífiques, i a cap d'aquests partits no li passava pel cap d'interferir en el territori dels altres.

Però la substitució de Sebastià Serra per Mateu Morro a la secretaria general i la convocatòria de les primeres eleccions europees canviaren aquest panorama. El PSM i UPV descartaren ERC com a aliat preferent i oferiren tot el seu suport a la candidatura d'Euskadiko Ezquerra. El model dels tres partits coordinats rebentà, i no per culpa d'ERC, que arribà a oferir a mallorquins i valencians encapçalar la llista electoral. En paraules de Mateu Morro, "no es tractava d'una coalició de nacions, sinó de partits": el PSM era lliure de preferir Euskadiko Ezquerra a ERC perquè la complicitat esquerrana era un ciment que lligava opcions polítiques, i la complicitat nacional era un ciment esbravat. Alguns mallorquins que teníem la qüestió nacional com a únic motiu per estar en política, cercarem aixopluc en ERC amb la intenció de retornar al PSM quan la seva estratègia nacional es normalitzàs (si haguéssim volgut fer mal electoralment ens haguéssim canviat el nom!). Sabíem que les dues ànimes del PSM, la nacionalista i l'esquerrana, mantindrien com sempre posicions diferents, però volíem que s'imposàs democràticament la predominant en cada moment, i no la del secretari general.

Aquesta voluntat es concretà en l'oferiment de tornar al partit com a corrent intern organitzat, opció que fou rebutjada (i que crec que encara ho seria ara). Alternativament, oferírem una coalició electoral, fins i tot sense les nostres sigles a les paperetes, que també fou rebutjada (encara que Sebastià Serra defensà que la relació de Convergència amb Unió era un bon model) . Les actuals diferències del PSM amb Entesa i ERC recorden molt aquell enrocament. És una llàstima que el PSM proposi la unitat dels nacionalistes només per la via de la desaparició de les altres opcions. Resulta que aquestes opcions han aparegut quan realment al PSM només li ha preocupat la unitat de les esquerres. Opció, d'altra banda, ben legítima, però que té un cost evident: és impossible caminar amb la processó i al mateix temps fer repicar les campanes de la Seu. A més, cal fer palesa una certa inconsistència en el discurs unitarista perquè, especialment de portes endins, el PSM sempre ha defensat que, gràcies a la competència d'ERC, per cada vot "radical" que perdia, en guanyava quatre o cinc de moderats.

No, han passat massa coses per postular el retorn a la situació de fa un quart de segle. Ara no hi ha més possibilitat de sumar vots i eficàcies que un acord electoral entre els nacionalistes que s'anomenen d'esquerres i un pacte de no-agressió amb els nacionalistes de centre. I ja seria molt.