L'obelisc dels funcionaris

La setmana passada va ésser d'una vulgaritat aclaparadora. Cal atribuir-la a les eleccions. Ni el PSOE disposa d'Er Arfonzo en primera línia de la dialèctica electoral, ni el Partit Popular pot donar més protagonisme al Professor de Georgetown, si no vol que eclipsi Rajoy i Mayor Oreja. Tanmateix, dues dones del PSOE han sobresortit per damunt la grisor imperant i ens han fet substituir el rictus d'amargura, gairebé perenne, per un somriure maliciós. Una d'elles és la ministra Pajín, una joia incommensurable per a aquells que pretenen actualitzar el Celtiberia Show del malaguanyat Carandell. La senyora Leire, com vostès deuen saber, ens ha aconsellat que estiguem pendents de l'esdeveniment històric "que se producirá en nuestro planeta: la coincidencia en breve (Obama i el nostre Josete) de dos liderazgos progresistas a ambos lados del Atlántico".

Redéu, quina floreta! Per a Josete, és clar. Per a Obama, una pedrada en el front. M'atreveixo a afirmar que des d'Hannah Arendt, Europa no havia produït una llumenera amb tanta projecció com Pajín. I empeses per un afany, ben lícit, de superació, algunes primeres espases del socialisme ja miren de dir-la més grossa que ella. Una altra ministra, Bibiana Aído, pot arribar amunt. N'ha donat proves: quan obre la boca no té sòtil. Però qui ha pretès fer-li ombra, a Pajín, és Aina Calvo, la batllessa de Palma. O potser no és digna de figurar a l'antologia del disbarat l'ocurrència de dedicar el monument dels Jinetes de Alcalá als funcionaris municipals perseguits per la Dictadura? És tan descomunal la boutade que em fa no sé què atribuir-la-hi. Penso que ha d'ésser cosa d'algú que mou els fils entre bastidors. No ho sé...! Ara mateix, em vénen a la memòria alguns funcionaris d'aquell trenta-sis. Miquel Àngel Colomar, per exemple, aleshores secretari particular d'Emili Darder. O Jaume Rebassa, cap de la policia municipal.

O Antoni Ribas, xofer dels cotxes oficials. O Sebastià Ferretjans, empleat de Gesa. Vol que li'n faci cinc cèntims, de les darreres ratlles de la biografia de cadascun, la senyora Calvo? Colomar va ésser un dels intel·lectuals més brillants del primer terç de segle, amic de Miomandre, professor de Rosselló-Pòrcel. Va estar pres a Can Mir i, en recuperar la llibertat (o passar a l'altra banda de les reixes) va netejar envasos a la fàbrica de llet de Joan Gili, a les avingudes, i més endavant va incorporar-se a Ultima Hora com a crític literari i d'art. Jaume Rabassa va aconseguir fugir de Mallorca en la barca que havien comprat els Matas. Posteriorment va anar a parar a un camp de concentració italià, i va desaparèixer en produir-se la retirada de les tropes alemanyes de la Mediterrània. Antoni Ribas va ésser assassinat per un grup de falangistes a Palma, concretament en el carrer de Santanyí. I Sebastià Ferretjans va salvar-se miraculosament de la mort. Estava emparentat amb els Picornell (la família d'Aurora) i era germà d'Ignasi, un dels socialistes més carismàtics d'aleshores.

Tots ells, senyora Calvo, si vostè els fa l'afronta de dedicar-los un monument que va aixecar-se per homenatjar els Jinetes de Alcalá, tenen penques d'abandonar el somni etern i de plantar-se al seu despatx a demanar-li explicacions. I ja veurem com se'n surt! Perquè, descomptant Colomar, els altres tres eren homes d'acció. De manera que, amb ells, poca broma. I donem per suposat que no recuperarà arguments de poc pes com el que fa referència a l'autoria de l'obelisc. Que és obra d'Enric Juncosa, un arquitecte republicà? Doncs miri, si la dóna per bona, aquesta argumentació, ja pot restituir els retrats de Franco en els despatxos oficials perquè foren pintats per Joan Matas, un socialista. Apa, senyora Batllessa, no emboliqui més la troca! I faci el que mana la llei de memòria històrica. És a dir, enderroqui el monument dels orgues i deixi de mostrar-se públicament afectada d'una innegable, empipadora, frivolitat.