L'aventura d'escriure

D'acord que Moisès mai no va arribar a la Terra Promesa, però va morir amb la certesa de la seva existència. Imaginem, per un moment, que després d'esmerçar quaranta anys en la travessia del desert, Canaan hagués estat un miratge. Se n'hauria fet un tip de flastomar, Moisès! Doncs Antoni Serra ha hagut d'empassar-se una decepció semblant -caminar en direcció a Canaan i no trobar-lo-, però en lloc d'aclaparar-nos amb una allau de flastomies, n'ha extret tot un seguit de reflexions que ha reunit en un llibre de remarcable interès (Literatura, Passió Insubstituïble; Lleonard Muntaner Editor, 2009). Porta, el llibre, el subtítol de "diari d'ombres, paisatges i figures", i fa referència al període 1983-1984. D'antuvi, dos anys en la vida d'un escriptor que ha viscut (i viu) de manera apassionada la seva circumstància intel·lectual i existencial, semblen molt poca cosa per a extreure'n conclusions. Tanmateix, Serra ens els presenta com si fossin una caixeta de música on tot comença i acaba allà mateix.

Centrem-nos, per tant, en el llibre. És, probablement, dels quatre volums que fins ara formen el dietari, el que proposa reflexions més acurades i el que més cerca un punt de compromís o de complicitat amb el lector. De manera que en girar la darrera pàgina ens fa la impressió que, en lloc d'haver assistit a un llarguíssim soliloqui, hem participat en un diàleg entre amics, ran de la xemeneia encesa que Serra fa servir sovint com a referent tangible -així com el jardí o la barca- d'un últim refugi perdurable, sòlid, ben seu. La decepció profundíssima de Serra creix a partir de tres eixos bàsics: el món literari, esquifit i presumptuós; la manipulació que l'Administració fa de la cultura; i l'escriptor -ell, sempre ell- enfront d'una realitat que intel·lectualment i èticament rebutja. Mai no parla en nom d'altres, Serra, encara que moltes de les qüestions que planteja transcendeixen l'àmbit personal i s'han de considerar generalistes.

Per exemple, de la manca d'interès o de respecte per la feina literària, qualsevol escriptor en pot aportar un cove ple d'anècdotes. Però Serra denuncia, repetidament, la marginació de la qual és objecte. I és capaç de crear una atmosfera angoixant, que atrapa el lector i l'obliga a prendre partit per ell o pel món. I jo en prenc per ell, és inevitable. Una part de la novel·lística de Serra, la més experimental, la que comprèn títols com Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nuredduna i El cap dins el cercle -publicades al començament dels anys vuitanta- no encaixaren en els esquemes conceptuals i estètics del moment. I passaren desapercebudes o el sistema les va engolir. No sé si som prou gràfic per a expressar, la ràbia i la impotència de Serra. Aquest sentiment d'injustícia fa que afini l'esperit crític i deixi caure els comentaris més inquietants i més a tenir en compte del llibre, tals com els que fan referència al molisme o a l'escola del crític Joaquim Molas com a rèmora de la creativitat literària; al paper deplorable de les universitats, especialment de la UIB, en el foment dels escriptors; o a la renúncia, de bona part d'aquests escriptors a l'espontaneïtat creativa per tal de no ésser conflictius als ulls del Poder.

En fi...! Podria citar-ne molts més, és clar, de comentaris o referències que m'han cridat l'atenció. Una de les coses que caracteritzen Serra és la seva capacitat de debatre i la seva voluntat d'arribar al moll de la qüestió sotmesa a debat. En aquest quart llibre de memòries (i esperem que no sigui el darrer), ens dóna moltes pistes per a entendre el seu comportament públic i la seva evolució intel·lectual dels darrers anys. Mai no arribarà a Canaan, perquè el seu Canaan no existeix. Si més no, ara en té la certesa. I ho reconeix. Li hem d'agrair, per tant, la sinceritat. Tanmateix, la clau del llibre -allò que li dóna sentit i l'enalteix- rau en el títol, Literatura, passió insubstituïble. En aquesta passió per la literatura, que Serra experimenta més que ningú, cobren sentit i dignitat, el dolor, la solitud, la grandesa i la misèria. Ingredients, tots ells, insubstituïbles en l'aventura d'escriure.