Josep M. Llompart, fill il·lustre de la ciutat

Avui, dia 31 de desembre, la Festa de l'Estendard situarà Palma, una vegada més, al bell mig del país i de la història, i farà que exerceixi, amb una solemnitat inusual, la seva capitalitat. Enguany, 780 anys després de l'entrada del rei en Jaume a la Madina Mayurqa, celebrarem la nostra identitat, hi reflexionarem i, sobretot, reiterarem la nostra voluntat de convidar tothom a fer-ne part.

Un any més, la Festa de l'Estendard s'amararà d'història i de tradició, però -tenint el present ben present- cercarà la incorporació de nous valors i sentits contemporanis a la festa centenària.

En aquest sentit, l'Estendard 2009 fa una aportació ben especial: el lliurament dels honors i distincions de la ciutat i el reconeixement dels mèrits i les aportacions dels seus fills més distingits.

Enguany, el consens institucional i la voluntat d'entesa entre tots els grups polítics que formen part del consistori palmesà han fet possible la distinció amb la Medalla d'Or de la Ciutat al Dr. Miquel Ferrer Flórez, la declaració del pare Antoni Martorell com a Fill Adoptiu de la Ciutat i la proclamació de Josep M. Llompart de la Peña com a Fill Il·lustre de la Ciutat de Palma.

Avui, a la sala de plens de Cort, en el moment de descobrir el finíssim retrat que n'ha fet Ricard Chiang, tendrem ben present que, fa 16 anys, la mort de Josep M. Llompart ens va deixar orfes d'un dels referents més clars que havia tengut a Mallorca la lluita per les llibertats i pel recobrament cultural.

Perquè, a més d'un gran poeta, o a pesar de ser un gran poeta, o precisament per haver estat un gran poeta, Josep M. Llompart va ser també un ciutadà exemplar i conscient, que va estimar el seu país i posà a disposició del seu poble la dedicació i el talent.

Va ser l'intel·lectual responsable, el poeta compromès que ens va salvar les paraules en temps d'exili i de desconhort, que va esperar contra tota esperança, que va obrir finestres dins la gran foscor.

Va ser també, molts ho recordareu, un home públic, un savi generós i un activista incansable, que va impulsar tot tipus d'accions en defensa de Mallorca: com a conferenciant, com a professor, com a assagista, com a estudiós de la literatura, com a brillant articulista, com a protagonista de tantes i tantes tasques que ni tots els tractats literaris ni totes les antologies poètiques podran reflectir.

Llompart sempre va creure que la recuperació de la identitat havia d'anar lligada a la modernització i a la democratització de Mallorca. I va aprendre d'Alcover, un altre gran il·lustre de la ciutat, que l'arrelament és font d'universalitat. Aquest és, precisament, el missatge de La Balanguera, "Sap que la soca més s'enfila/com més endins pot arrelar".

La idea és ben clara: un poble (o un poeta), un poeta (o un poble), és més gran i més universal com més fidel és a la pròpia història i a la pròpia identitat.

Josep Maria Llompart, precisament, ens acostava, ja el 1964, al sentit profund del poema, quan escrivia, a La literatura moderna a les Balears: "La Balanguera va arribar a tenir a Mallorca la significació d'himne sospitós, vagament subversiu. El poeta hi expressa la perennitat de la vida civil 'del poble', contrastant amb la fugacitat de la vida personal. La filadora de la vella cançó es trasmuda en símbol: símbol d'un poble que es perpetua a través de les generacions, per damunt de la vida humana personal, i es projecta cap a un futur florit d'esperances".

La Balanguera