Joc de triler

Podem reduir el nivell de colesterol, perdre els quilos sobrers, tenir el cotxe ideal, enamorar qui ens interessi... sense esforç, sols prenent un iogurt, una píndola, fent una telefonada, posant-nos un perfum, comprant un cupó... i ja està: la felicitat assegurada. Aquests missatges de moral trilera semblen arrelar fàcilment entre els predisposats a ser enganyats perquè voldrien ser partícips dels privilegis sense contribuir-hi amb els deures. També són presents en la política; en les promeses electorals, les propostes dels governants i les rèpliques de l'oposició. Som testimonis que n'hi ha que es comprometen amb objectius ideals, alhora que oculten les mesures adequades i les renúncies consegüents.

No és difícil trobar polítics que, en un mateix discurs, casen propostes incompatibles. N'hi ha prou exemples. És el cas d'aquests polítics que, d'una banda, diuen estar a favor que els ciutadans puguin usar la llengua oficial que vulguin en qualsevol situació i, per descomptat, en les relacions amb els empleats públics, i, de l'altra, propugnen la supressió del requisit de coneixements de català (de castellà els exigeix la Constitució) per a ocupar llocs de feina de l'Administració pública. El problema és que aquesta combinació de propostes només és compatible en dos casos, gens recomanables.

D'una banda, són compatibles, si l'objectiu és que els ciutadans que volen emprar el català en les relacions amb l'Administració es vegin abocats, a la pràctica, a haver-hi de renunciar quan es troben amb empleats públics que no en saben. També són compatibles si a les institucions per cada lloc de feina que ocuparà una persona que no sap català, en posen una altra, amb les mateixes funcions que pugui usar les dues. És tudar recursos públics que l'Administració en lloc de triar els empleats amb un perfil adequat a les necessitats renunciï a fer-ho. No és cert, evidentment, que un professional que sàpiga català és, en la seva especialitat, millor que un que no en sap; tampoc no ho és que un que en sàpiga sigui pitjor que un que no en sap. Però, a l'hora de seleccionar entre professionals equiparables en la seva especialitat és raonable recórrer als qui podran prestar un servei de manera més ajustada a les necessitats.

La forma més eficient de garantir el dret de ser atès en la llengua oficial que un prefereixi, és que els empleats públics les sàpiguen totes dues. Si ara, que és un requisit, ens trobam repetidament en situacions en què no podem exercir aquest dret, és fàcil imaginar-se què passarà quan deixi de ser-ho. No sembla que aquest sigui el procediment més idoni de bastir una administració pública que pugui funcionar en les dues llengües oficials, sobretot quan ja hi comença a haver tanta de gent capacitada per a usar-les totes dues i quan la proximitat entre els dos sistemes lingüístics és tan elevada que el procés de capacitació, per a aquells que la ignoren, és relativament ràpid, si no pateixen bloquejos ideològics que els ho impedeixen.

¿Quantes de vegades al dia una persona que vol usar el castellà ha de renunciar-hi perquè l'atenguin a llocs públics? ¿I si vol usar el català? La resposta és prou contundent per veure en quin sentit convé actuar encara que només sigui per igualar els drets dels ciutadans. Pot tenir certa justificació que en circumstàncies extraordinàries, per mancances conjunturals es puguin fer exempcions temporals del requisit previ de coneixement de català, però suprimir-lo no en té gens. És fer trampes. És triar una opció que condemna a fer eterna una situació d'anormalitat.