Hem pogut

El recorregut de la selecció nacional de futbol per l’Eurocopa 2008 era animada mediàticament, i popularment, per l’eslògan "Podem" que, una vegada assolida la fita, ben bé pot mudar en el "Hem pogut" que els afeccionats cridaven orgullosos. Els triomfs esportius del nostre país han estat durant els últims anys generosos. La selecció de bàsquet aconseguí la victòria al campionat mundial fa dos anys, Rafel Nadal ha estat segon del rànquing mundial de tennis, Fernando Alonso s’ha proclamat dos cops campió mundial de Fórmula U... i tot ha tengut un seguiment ciutadà considerable. Però com amb el futbol res.

És l’esport i espectacle que mou més gent i més passions. I el que a pesar de l’èxit de clubs –tenim el més guardonat equip del continent, el Reial Madrid, i el Barcelona està també entre els grans, tot i que a gran distància del primer– manifestava una crònica mancança de triomfs del combinat nacional. La darrera vegada, fa 44 anys, en una altra competició igual. Anys, aquells, d’obscuritat dictatorial. Massa temps i massa diferències com perquè les noves generacions es poguessin sentir identificades amb aquell record que no tenien.

Era necessària una victòria sonada per situar l’orgull futbolístic al nivell que tenen altres seleccions d’altres països del nostre entorn: Itàlia, França, Alemanya, Holanda, etc. La que s’aconseguí diumenge passat. No només es guanyà, sinó que es guanyà amb un futbol preciós, de tiralínies, intel·ligent, d’atac i de control del baló que recordà tant i tant els manaments del déu del futbol, Johan Cruyff.

Per la passió popular que desperta el futbol no han faltat les interpretacions polítiques de la victòria de la nostra selecció. Tan patètiques unes com les altres, les dels separadors i la dels separatistes. El futbol només és un esport i espectacle, tot i que naturalment sempre hi ha gent que en fa lectures interessades. Però és ridícul veure en les espontànies i massives celebracions populars de diumenge a vespre passat res més que l’alegria per l’èxit esportiu obtingut. Això sí: per elles mateixes, aquestes manifestacions foren mostra sociològica d’un país molt diferent del que alguns creuen que existeix.

Espanya és avui un país com qualsevol altre. Els milions de conciutadans que per tot arreu festejàrem als carrers la victòria futbolística s’avé amb el seguiment enorme de l’encontre per la televisió. A cap regió no fou inferior al 70%. A cap. I això diu molt del país que, a desgrat de polítics marcians d’un signe o d’un altre, existeix a la realitat. Som un país normal, amb una identificació de grup molt clara que diumenge es palesà amb el futbol com es palesa a cada elecció a les urnes. Sense drames d’uniformització d’unitats casposes ni caspes de tragicòmiques pretensions de trencaments impossibles. Un país normal que s’allunya de nacionalismes caducs, de tot tipus.