Engrunats per la TDT

Raons diverses fan que hi hagi gent que vota uns partits i no uns altres: encertar el guanyador, tenir coneguts en el govern, pensar que més val mal conegut que bé per conèixer, obtenir qualque prebenda personal, etc. Però també n'hi ha que confien que, els seus votats, s'esforçaran a construir la societat que els prometen.

No sé quants són aquests darrers, però hi ha polítics que deuen pensar que són molt pocs. Són polítics que creuen que els seus votants ja estan satisfets veient-los ocupar càrrecs i, per això, poca altra cosa fan.

Es podria exemplificar en molts de sentits, però avui toca el tema televisiu. Ja fa temps que veus diverses han opinat sobre què podia significar el pas al sistema digital, per a l'oferta de televisió en català. D'una banda indicaven l'oportunitat d'aprofitar-lo per incrementar-la i per regularitzar definitivament la recepció de les televisions en català entre els diversos territoris que compartim aquesta llengua. Però també avisaven del perill de retrocés si no hi estàvem prou atents.

La coincidència, en el moment en què es produeix aquest canvi, d'un govern espanyol del PSOE, un govern de Catalunya "progressista i catalanista" i un govern de les Illes de composició i sigles semblants, feia confiar que l'escenari seria favorable. Però el temps passa, l'oferta en català es panseix i l'expectativa sobre la postapagada augura un fort retrocés, en valors relatius i absoluts.

I resulta que els responsables polítics, en lloc d'avançar-se als esdeveniments per -com a mínim- evitar la reculada, han dormit fins que des de la societat hi ha hagut grups que han manifestat el seu desacord. I aquests polítics, en lloc de cercar solucions, proven de justificar la pèrdua, es presenten impotents o, amb la boca petita, remuguen. ¿Qui s'ho podia pensar que, amb els qui ara ens governen, hauríem de reclamar coses tan òbvies?

Conec gent, favorable a la televisió en català, que preguen perquè els drets sobre determinats productes -per exemple, el bàsquet- no siguin de TV3, sinó de qualsevol televisió espanyola, perquè aquesta és la garantia que, des d'aquí, els puguem veure. Mentre la televisió en castellà ocupa tot l'espai, sense fronteres, la televisió en català de cada dia en té més i, ara, fabricades o consentides pels nostres governs.

La situació actual crea irritació cap a IB3 i TV3 entre persones que els feien costat. Si aquest panorama fos obra del PP, tots els partits ara en els governs participarien en la protesta. De poc serveix dir que amb els altres seria pitjor. Ara resultarà que amb un partit "regionalista" a Catalunya i un partit de dreta espanyola a les Balears teníem més normalitat televisiva que quan n'hi ha que es proclamen independentistes o garants de l'Espanya plural. És una via ben rara d'anar cap a la sobirania o cap a l'acceptació institucional de la pluralitat. Ni IB3 ha de ser la TV3 d'aquí, ni TV3 la IB3 d'allà. No han d'aspirar a duplicar-se supèrfluament, sinó a complementar-se per poder abastar més.

Però, d'una banda, la directora de Televisió de Catalunya insinua que el problema no és la retallada de l'oferta, sinó que no s'ha sabut explicar bé. De l'altra, el director d'IB3 diu que si els partits governants no volen que IB3 deixi de ser -en contra del que determina la legislació actual i el sentit comú- una televisió en català s'han de preocupar de guanyar les properes eleccions; però convendria que no oblidàs que una decepció sobre aquest tema podria ser un factor més que els ajudi a perdre-les.

Potser, si s'hi posen i volen, encara hi serem a temps, que IB3, TV3 i les altres televisions en català sumin en lloc de restar.