En la mort de Baltasar Porcel

Un escriptor és un escriptor i un amic és un amic. Val a dir que, com a tal, un escriptor no té perquè esser amic de ningú. El subjecte de les seves amistats és la persona, no l'autor. Quan mor un amic que és dóna la coincidència que és un escriptor, podem parlar públicament de tota l'escriptura que ens ha deixat, i de la personalitat, el caràcter i el bagatge que li ha permès de realitzar-la -perquè els amics moren però els escriptors no-, ans més difícilment de la nostra amistat, si no volem confondre una cosa i l'altra: la seva capacitat creadora com a escriptor amb la persona que ha volgut brindar-nos la seva amistat i que, més o manco inesperadament, ha tocat el dos.
Quan un està de viatge -i, d'una manera o l'altra, tots hi estam (esper que se m'entengui)-, no hauria de morir un amic. Quan això succeeix, tanmateix, ¿què en podem dir de qui ens ha deixat? El més convenient, segurament, serà guardar un estamordit silenci. Perquè, sovint, el silenci pot esser més respectuós que la paraula. I si els escriptors -i les seves obres- podem discutir-los, els amics no, especialment els que ja ens han deixat.

Tant per motius literaris -les clàssiques enveges i el no manco habitual ressentiment de tots els lletraferits per no haver rebut la nostra obra l'atenció que creiem que mereix- com pel fet d'haver estat un triomfador que, sense casar-se mai amb ningú, ha sabut aprofitar-se dels que tenen la paella pel mànec, el cert és que sembla que s'ha fet un nombre prou considerable d'enemics. A la qual cosa ha d'haver contribuït, darrerament, una sèrie de declaracions teatrals i provocadores, les imatges i el so de les quals han quedat enregistrades a internet, que poden haver-ne exasperat més d'un. De fet, també a alguns blogs d'internet s'ha donat alguna mostra aberrant i absolutament fora de lloc del ressentiment creat pels seus èxit constant. Per exemple, el reportat per l'AVUI del dia 2, d'algú que treballava a les seves ordres a l'Institut d'Estudis Mediterranis -una creació totalment seva- que ha gosat escriure al seu blog (http.//riellblvd.blogspot.com):

"Porcel semblava talment que era un Déu. Finalment no ho ha estat, Déu. I si ho era, i ell bé s'ho creia, doncs haurem de dir que Nietzsche es va equivocar: Déu no es va morir llavors sinó l'1 de juliol del 2009". Realment, es necessita esser bèstia, per a manifestar-se de manera semblant! Perquè, en definitiva, si Baltasar Porcel s'ha servit del poder -i ell no se n'ha amagat mai, la seva actitud personal amb els poderosos ha estat sempre la d'un "do ut des"-, també ha servit a la cultura catalana com ningú altre del seu temps. D'altra banda, puc donar testimoni que, amb els amics, mai no ha cercat el "do ut des" i la seva generositat ha estat proverbial. De més a més, ningú pot acusar Baltasar de manca d'independència. I la independència de les persones pot esser tant o més important i decisiva que la independència de les col·lectivitats. Ara, el que no hauria de passar és que aquesta independència radical de l'autor fos un obstacle per a immergir-nos de valent en una relectura rigorosa de tot el que ha escrit. I tenim una feinada per fer.