En defensa d'una continuïtat

És ver, certament, que tota biblioteca que mereixi mínimament aquest nom és el resultat dels interessos o de les motivacions que han mogut el lletraferit que, a poc a poc, amb el pas del temps, ha anat formant-la. Al cap i a la fi, una biblioteca no és un producte aleatori. Decididament, el temps juga a favor que no sigui així. El llibre que no trobam avui, que no trobam o aconseguim durant mesos o durant anys, acabam, més prest o més tard, per localitzar-lo. I tot lletraferit sap el que cerca i té, en aquest aspecte, una memòria d’elefant, si se’m permet l’expressió. De fet, aquesta dependència del conjunt del material de lectura preservat de la personalitat o dels projectes de qui el va formant insistentment –quasi diríem que amb una certa caboteria– és el que fa que tot treball que pretengui introduir-nos en l’obra d’un escriptor farà molt bé per començar amb l’estudi de la seva biblioteca, tal com convé igualment tenir en compte la bibliografia utilitzada per a valorar els resultats de tota escriptura que la requereixi.

En definitiva, entre autor i biblioteca hi ha una interrelació, hi ha una dialèctica: d’una part tot escriptor escull els llibres que realment l’interessen; i, d’una altra, aquests llibres que elegeix influiran en la seva formació i en la seva obra. I no oblidem que tot escriptor és abans lector. Però tot fill té la seva pròpia personalitat, per forta que sigui la influència paterna. I si tota biblioteca amb una mínima consistència és filla d’un lletraferit, no seria d’allò més realista deduir-ne que cap biblioteca pugui resultar una realitat tancada i closa. Perquè això aniria en contra del joc de l’escriptura i la lectura. Sense qui exerceix la segona no s’acaba el treball de la primera. Sense lector no hi ha escriptor –podríem dir-, des del moment que, d’alguna manera molt efectiva, és el primer qui acaba la feina del segon. El que vol dir que tot llibre fa possibles, dins uns certs marges, una pluralitat de lectures. I, si això és així, molta major pluralitat o diversitat de lectures comporta tota biblioteca, la qual –com ja hem assenyalat– no pot esser mai una realitat estanca.

Tot garbellat, tota biblioteca mínimament oberta a la realitat és un conjunt de textos a favor de la llibertat, a favor del creixement, a favor del futur. Independentment de quin pugui esser l’eventual valor de la contribució de qui, caparrut, l’ha anat muntant. Així, tota biblioteca que mereixi aquest nom té un valor propi, valor que és més una multiplicació que no una mera suma dels valor dels elements que la componen. Això fa –i aquest és el punt al qual volíem arribar– que sigui sempre de doldre que la desaparició de qui l’ha formada comporti tan sovint la disgregació i dispersió dels llibres integrants. Un llibreter amic em comentava la rapidesa amb què la família dels lletraferits finats compareixen cercant comprador d’una massa de paper que ocupa tant de lloc i que origina tanta pols. Però la dispersió dels seus elements integrants és la mort de la biblioteca. I les biblioteques –per exagerat que pugui semblar aquest punt de vista– no haurien de poder morir. I val la pena lluitar per la seva continuïtat.