El valencianisme del senyor Valor

València en festes, d'ací a no res cremarà de bell nou les Falles. A la Universitat de València, on vaig cursar els dos cursos comuns de Filosofia i Lletres, hi vaig fer un amic, Joan A. Micó Navarro, el qual tenia relació familiar amb un senyor que era un savi en temes referits al País Valencià. Un dia, quan les ocupacions d'aquell personatge li ho permetessin, faríem una excursió amb ell per la Marina Baixa i pujaríem fins a la serra de l'Aitana. I així va ser com, un diumenge de finals d'hivern de 1971, vaig passar unes hores en companyia d'Enric Valor.

Tenc una foto en què sortim tots tres per un caminoi muntanyenc motejat de neu i guard un record estimat d'aquell passeig en què el senyor Valor, com una enciclopèdia vivent, ens explicava des dels noms de les més petites plantes que teníem devora els peus i llegendes d'aquells paratges fins a la toponímia del país, la magnífica panoràmica del qual se'ns oferia als nostres ulls des d'aquella altura i la geografia del qual jo, estudiantet recentment eixit de les Illes, ignorava. "Mireu el Puigcampana; des d'allí en dies clars es pot veure Eivissa; Menorca no, que queda massa lluny", ens deia el senyor Valor. Juntament amb el Montseny de Catalunya i el puig Major de Mallorca, el Puigcampana alacantí constitueix una de les tres fites geodèsiques per traçar el Triangle de la Mar Blava: els Països Catalans que ell m'ajudà a descobrir, a estudiar i a estimar.

Enric Valor i Vives era natural de Castalla (1911), localitat propera a Alcoi, i residia a la ciutat de València, on va morir el 13 de gener del 2000. Tota la seva vida treballà per la consolidació i divulgació de la llengua catalana entre els valencians. Les seves primeres lliçons daten de l'any 1934 i es reprenen posteriorment a la Guerra Civil, pels anys 60, al diari Jornada, amb multitud d'articles. Autor de novel·les i, sobretot, excel·lent recopilador de la rica narrativa popular de la Foia de Castalla, l'editorial L'Estel li publicà diversos volums de Rondalles valencianes, i l'editorial Gorg li edità el 1971 i 1973 sengles llibres que tenen encara avui una gran utilitat: Millorem el llenguatge i el Curso Medio de Gramática Catalana "referida especialmente al País Valenciano", seguint la mateixa pauta de Francesc de B. Moll a les Illes Balears, ço és descriure la normativa de la llengua comuna a catalans, valencians i balears, tot incorporant les variants pròpies de cada país segons les pautes acceptades per l'Institut d'Estudis Catalans, autoritat científica en matèria de llengua per a tots els territoris de parla catalana reconeguda pel Reial Decret de 1976 i de la qual Valor era membre corresponent des de 1986.

En sortir al carrer la revista Gorg, Valor passa a dirigir-la fins que el franquisme agònic la prohibeix. Tanmateix, un esplet de professors universitaris i periodistes, la flor i nata de la inteligentzia valenciana d'aquell moment, hi publicaran treballs i articles i serà, de fet, una plataforma del valencianisme cultural i polític, ben actiu fins que l'anomenada "Batalla de València", que protagonitzaren els sectors de la UCD més reaccionària (recordau l'inefable Abril Martorell), amb l'ajut de l'ala guerrista del PSOE, farà terra cremada (o 'combustible per a falles') d'aquell grup generacional de propòsits modernitzadors i progressistes. Per cert que d'aquella maniobra tèrbola, tan ben explicada per Alfons Cucó al darrer llibre que va escriure (Roig i blau. La transició democràtica valenciana, 2002), brolla en gran part l'anticatalanisme visceral que la classe dominant ha aconseguit d'estendre popularment i que resulta tan útil a l'espanyolisme rampant en la tasca de substituir els símbols històrics de valencianitat per una marca nova de coentor folklòrica ("para ofrendar nuevas glorias a España") amb els governs de Lerma i amb els de Zaplana després, i de Camps & Gürtel i Rita Barberà.

La societat que parla en llengua catalana, amb el dring propi de cada territori que el senyor Valor coneixia tan bé, té un deute de reconeixement especial en la seua persona i ara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua l'ha anomenat Escriptor de l'Any. Mentre esperam que sorgesquin noves personalitats de pedra picada com ell, bé estarà que recordem la seua figura i es divulgui més i millor la seua obra.