El nacionalisme a Balears

El nacionalisme a Balears pareix estar més preocupat per allò que no passarà a Catalunya -la impossible segregació- i les conseqüències que podria tenir aquí que per la seva pròpia supervivència. Un exemple d'aquest estat d'ànim és l'entendridora polèmica sobre si els independentistes de Catalunya volen o no les Balears. Aquí, que quasi no hi ha nacionalistes, preocupant-se per disquisicions esotèriques d'aquesta mena. El fet que un corrent ideològic a Balears que ha tengut una relativa importància política es fiqui en embolics així revela una severa desorientació que pot tenir conseqüències polítiques, ara que som a punt d'iniciar la recta final cap a les eleccions de l'any que ve.

Aquesta desorientació és producte de dos factors. El primer, la incapacitat d'entendre allò que fa més d'un segle ja veia amb nitidesa Miquel dels Sants Oliver: que la gent de Balears ha anat desenvolupament al llarg dels segles en relació a l'antiga potència colonial una actitud pràcticament idèntica que la que tenien les societats criolles americanes envers Espanya. En conseqüència, el catalanisme serà sempre molt minoritari i bàsicament del món cultural -Oliver en deia "minories literàries"-. Ho escrivia el 1903 i mirar els resultats electorals d'ençà el 1977 a Balears és veure la pipella que tenia aquell periodista i, tanmateix, intel·lectual. No deu ser casualitat que l'intel·lectual que ha intentat trobar una concreció ideològica pròpia per al nacionalisme a les Illes sigui un especialista en l'obra d'Oliver, Damià Pons. En efecte, Pons plantejà la solució al dilema identitari dels nacionalistes a Balears: la nació primera i sentimental, l'illa; la nació política, Balears; la nació cultural, els Països Catalans. És l'únic camí polític possible per al nacionalisme aquí.

Si és que hi ha algun camí. I aquesta és la segona reflexió i alhora el segon factor que explica la dita desorientació. Fruit del, per així dir-ho, criollisme de la societat balear en relació a la societat antigament colonitzadora, qualsevol opció política catalanista està abocada al fracàs electoral però, a més, com que la societat balear s'ha desenvolupat molt les darreres dècades, el creixement demogràfic minimitza de manera natural encara més aquesta opció.

Entre la impossibilitat de desenvolupar-se electoralment i l'ambient social i polític clarament hostil en què actua, el nacionalisme catalanista respon com sempre passa amb les opcions que van perdent espai i sentit: una part es radicalitza, una altra entra en levitació per sobre de la realitat i tot en conjunt es multiplica. Com més decadència, més sigles. La levitació per sobre de la realitat es va demostrar el 2008, quan a les eleccions generals s'hi presentaren tots junts. Vint-i-cinc mil vots. A priori havien de treure un o dos diputats. A posteriori hi hagué tot tipus d'explicacions per al fracàs, excepte la més evident: no hi ha prou nacionalistes.

Però malgrat que el nacionalisme catalanista és poquet i està en decadència, el cert és que podria continuar tenint entitat política, per tant electoral, si actuàs amb intel·ligència estratègica. És a dir, que seguís el camí exactament invers al que està transitant. Però si continua desorientat, el futur immediat, amb vista a les eleccions, li pintarà encara més negre del que per la seva pròpia debilitat hauria de ser.