Cortesia lingüística per Sant Joan

Ja sé que faig tard, però avui, el dia de Sant Joan, els matiners poden veure sortir el sol pegant bots. No vaig de bromes, jo n'he estat testimoni més d'un pic. Ja sabeu que Porreres, el meu poble, és terra d'albercocs (em referesc a la fruita, no en faceu interpretacions malicioses). Ja de ben infants, tots els qui som de família pagesa n'hem anat a aixecar (els que obràvem als sequers no els collíem, sinó que esperàvem que caiguessin -de vegades amb l'ajut d'una engronsada- i els aplegàvem).

Com que aquesta fruita no respecta els diumenges ni les festes de guardar, l'Església atorgava als porrerencs el fotut privilegi de fer feina cada dia de la setmana durant la temporada d'albercocs, sempre que respectàssim l'oir missa. I això feia que Joans, Peres, etc. no féssim gaire festa el dia del nostre sant; en aquell temps que celebràvem molt més els sants que els aniversaris; cosa que avui dia pràcticament s'ha capgirat del tot (afortunadament, perquè ja em direu com ens hauríem d'arreglar els qui som incapaços de recordar-nos de felicitar els Arnaus el dia que toca, per recordar quan cau sant Kevin, santa Sheila o santa Mileidy).

Bé, quan tenia devers deu anys, per fer-me aixecar ben de matí el dia de Sant Joan i poder arribar prest al tros, em deien que si partíem prest podríem veure el sol sortir i, si ens hi fixàvem bé, el veuríem botant. Si no em tornava a adormir dins el carro (el trajecte fins al tros durava com ara anar de Mallorca a Barcelona en avió i sovint també m'hi adorm) veia el sol eixir allà lluny, per la part de Felanitx, pegant bots.

Record que un any, quan arribàrem a la finca, trobàrem que qualcú ja ens havia passat davant; tots els albercoquers en tenien solada, llevat de tres que, en terra, no en tenien ni un. Com que un parell de trossos més enfora hi havia un veïnat que n'aixecava, mon pare va anar a demanar-li si havia vist res. Quan va tornar em va dir que li havia dit que no, però, mon pare va afegir que anant-hi s'havia fixat que les llinyes (ginyes, en porrerenc) de les rodes de llanta del carro del veïnat arribaven fins arran dels nostres albercoquers i que, a dins, ja n'hi tenia dos caixons plens, d'albercocs, encara que tots els seus arbres encara tenien la solada intacta (Perry Mason va ser l'única sèrie de TV que record que a mon pare li agradàs).

El problema és que, per un excés del que avui anomenam cortesia lingüística, en lloc d'acusar-lo directament li va demanar si havia vist ningú que se'ls endugués; el presumpte va poder dir, sense delatar-se, la veritat: "No". Si havia estat ell, és clar que no havia vist que ningú ho fes. Així i tot, mon pare, pensant que no en trauria més que incomoditat de continuar les indagacions, va decidir no perdre-hi temps i aixecar els que quedaven que, a parer meu, eren moltíssims.

Potser va ser aquí, per aquestes subtileses de la comunicació, que em va començar a néixer l'interès per la llengua. No ho sé. Però de tornada, damunt el viatge d'albercocs, m'interrogava si era el sol que pegava bots quan eixia o si érem nosaltres que en pegàvem per aquell camí ple de clots. De fet, tot depèn d'on situam el centre de l'univers, si al sol o dins el carro.

De la mateixa manera passa amb les llengües; les divergències entre dues llengües sempre són per les rareses i excepcions de la perifèrica i mai de la central; o això n'hi ha que diuen. Si no enguany, l'any que ve podeu comprovar-ho, si bota o si cal que botem nosaltres. Hi ha coses que només es poden verificar un pic l'any, però altres són constatables cada dia.