Ava Gardner, actriu dissortada (1942)

"Ava té por de tornar vella, però aquest temor no és nou. La dona més hermosa del món, com ha estat anomenada, malgrat les passions i entusiasmes que ha causat, no ha estat mai segura de la seva pròpia bellesa. Aquesta rara criatura de Carolina del Nord s'examina seguit, seguit, i es perd en repetides i increïbles confrontacions: es compara amb els cànons de l'estètica grega i arriba el moment que ella mateixa resta convençuda de tenir les cames tortes, el pit massa ample i l'esquena arquejada; aleshores plora i es desespera.
Ava és el contrari del que diuen una vamp segura de si mateixa; al contrari, podríem dir, que és exageradament tímida i emotiva, mal armada per a la lluita i incapaç de tenir cura de la seva figura social".

Ava Gardner començava el 1942 a treballar en un paper secundari a una pel·lícula d'acció i treballaria dins aquesta escala del repartiment fins al 1946. En començar, tenia només vint anys, puix que havia nascut a Smithfield el 1922. Amb una dotzena de fils en el seu currículum, es casà amb el famós Mickey Rooney. Dues fallides noces més la marcaren per a sempre, Artie Shaw i Frank Sinatra. Protagonitzà pel·lícules tan famoses com Venus era dona (Seiter, 1948); El gran pecador (Siodmak, 1949); Mons oposats (LeRoy, 1950); Pandora i l'holandès errant (Levin, 1951); Les neus del Kilimanjaro, sobre la novel·la d'Ernest Hemingway (King, 1952); Mogambo (Ford, 1953); La comtessa descalça (Mankiewicz, 1954)... i, sobretot, 55 dies a Pequín, que fou rodada a Espanya pel director Ray el 1963, i La nit de la iguana (Huston, 1954), amb la qual aconseguí el premi a la millor actriu en el Festival de Sant Sebastià d'aquell any.

Els seus personatges encarnen quasi sempre el paper de dona exòtica, és a dir, allunyada del model anglosaxó. La premsa la considerà "l'animal més hermós del món", però com hem pogut observar ella no s'ho va creure mai, tot i ser una de les actrius amb més carisma de la història de Hollywood. Residí molts anys a Madrid i acabà els seus dies a Londres, després de molt temps d'abusar de l'alcohol. Podríem dir que la pròpia cronologia i les seves conseqüències n'acceleraren el final. Patir la tortura de la timidesa o sentir-se inferiors pertany tal volta als caràcters introvertits i en aquest cas, Ava Gardner, que tot ho podia tenir, res no apreciava, tal era la seva mania d'aplicar-se defectes físics i psíquics. Diuen els psicòlegs que la majoria dels que pateixen sentiments d'inferioritat són, en general, víctimes dissortades d'un excés d'imaginació, ja que creuen descobrir en si mateixos unes inferioritats que són més aparents que reals, inferioritats que només ells les consideren com a tals. En resum, com diu un adagi mallorquí, "la mel no ha estat feta per a la boca de l'ase". Amb tots els meus respectes envers de l'ase.