A Israel també hi viuen infants

Legint o escoltant la majoria de mitjans de comunicació fa la impressió que l’Estat d’Israel només està habitat per soldats i jueus ultraortodoxos, de llargues barbes i plens de rissos, que se passen el dia pegant caparrotades contra la paret. Poca gent recorda, i si ho recorden no els importa gaire, que a Israel també hi viuen homes, dones i infants. Que existeix una societat civil com a qualsevol país. Tot això ho venia a dir perquè pareix que els infants israelians no importen a ningú. Fa feredat com, des dels mitjans de comunicació, s’intenten minimitzar els efectes dels coets tirats per Hamas en contra de la població civil. Ho presenten com si fossin focs artificials de fira, i res d’això, vos ho puc ben assegurar.

Procur estar ben informada i no em límit a llegir el que vull sentir, a la vida no tot és blanc i negre, hi ha matisos. Els projectils de Hamas, dirigits exclusivament a la població civil, de cada vegada són més sofisticats i capaços d’assolir distàncies més llargues. No sé si vos heu aturat a pensar el que representa per als infants jueus viure sota el terror perpetu i que la seva vida estigui, des de fa anys, marcada pel so de les sirenes i les explosions. Molts han viscut mitja vida davall terra. No són culpables de res, però ni tan sols mereixen un sentiment de pietat ni una menció per part de ningú. Són víctimes innocents, com tots els infants, que pateixen les conseqüències del fanatisme i de l’odi irracional.

Pareix que la nostra societat només s’indigna quan veu les imatges més cruels i immediates. El que està succeint a molts d’infants arreu del món pareix que no interessa a ningú. Si veiem la televisió sopant, contemplam indiferents ombres de criatures que només són pell i ossos, menjats per les mosques i ni tan sols ens tremola la cullera. Contemplam indiferents nins vestits de soldats i que l’única jugueta que han conegut ha estat una arma. Infants que encara no caminen i en braços de sa mare han substituït l’ósset de peluix per una metralladora que a penes poden sostenir. A vegades s’hauria de poder escriure un article només amb imatges, ja diuen que una imatge val més que mil paraules. Veure un nin, que no fa l’alçada d’un ca assegut, rient amb un cinturó de bombes posat i enrevoltat de terroristes islàmics que li fan festa, ens hauria de fer reflexionar una mica al què s’enfronta occident.

Ja sé que no és políticament correcte no escriure en contra d’Israel. Però, com he dit abans, no tot és blanc o negre. El que em posa la pell de gallina és el desconeixement que hi ha de la història i el vell antisemitisme tan conegut, no és victimisme. Llegint segons quines opinions és com llegir Els Protocols dels Savis de Sió o qualsevol propaganda nazi. Què hi ha ocult sota certes posicions que només mouen el cul quan Israel balla pel mig? Hi ha hagut conflictes arreu del món tant o més sagnats del que se lliura a l’Orient Mitjà i ningú mai no ha sortit al carrer. Tot és molt complicat i no tan simple com ens ho volen fer veure els "progres del mocador" com jo els anomen. La majoria no tenen idea de res i criden vertaderes bestieses.

En una època, quan tenia setze anys, el meu fill duia el mocador palestí al coll. Li vaig demanar què representava per a ell, se va embolicar de mala manera i no en va encertar ni una. Molt poca pedagogia damunt el conflicte. Molta manipulació per part dels mitjans de comunicació i molt de sentiment antijueu a un terra, com la nostra, que molts ja la vàrem patir durant segles. Demanen el boicot als productes d’Israel, amb això els catalans ja en tenim experiència.

Supòs que ara em diran sionista i retrauran el meu llinatge. És previsible, però és el que pens i tenc tot el dret de manifesta-ho sense por. Això no vol dir que no em dolgui el cor per cada infant palestí mort, com em dol per cada infant assassinat en atemptats del terrorisme islàmic a un mercat qualsevol o pels adolescents israelians assassinats mentre ballaven a una discoteca de Tel-Aviv, per exemple. Hi ha moltes formes de plorar: l’intima i silenciosa, com solen fer els jueus, i la cridanera i exhibicionista que utilitza els morts en benefici propi. Vaig anar a una manifestació en contra de la guerra del l’Iraq, varen demanar un minut de silenci per als palestins i per als iraquians que han perdut la vida, però cap menció als morts israelians en atemptats terroristes, que no compten per a ningú i no són pocs, precisament. Mai ningú té un record per a ells. Per ventura és que només són jueus.