A favor de la cultura (lliure)

Els alumnes d'un institut de Galícia, després de mesos i esforços que hi han involucrat les famílies, estan a punt de quedar amb un pam de nassos amb la seva dèria de representar les Bodas de Sangre, de García Lorca, a causa dels noranta-cinc euros que els reclama, en concepte de drets d'autor, l'inefable SGAE. Fa algunes setmanes eren les perruqueries de l'Estat que es veien amenaçades de pagar un cànon per les ràdios que tenen en els seus locals, situació que també va haver d'encarar un venedor de cupons de l'ONCE que tenia una radieta en el seu quiosc que l'ajudava a matar les hores.

Tot això sense oblidar el cànon que paguem cada vegada que comprem un ordinador, un CD o un DVD verge, com també qualsevol dispositiu que serveixi per emmagatzemar bits, doncs ja se sap, només els fem servir per a vulnerar els sacrosants drets d'autor mitjançant còpies de les seves obres. De fet, l'excusa oficial per a justificar el cànon crec recordar que era per a compensar les pèrdues derivades de les còpies privades, ja que les altres són completament il·legals. Mentrestant, plana una llei contra les descàrregues d'Internet que, de passada, atacava directament la llibertat d'expressió, atès que primer posava en mans de l'Administració la capacitat de tancar webs.

Les biblioteques públiques tampoc no han quedat fora d'aquest panorama, ja que sembla que estan obligades a pagar també un cànon en concepte de drets d'autor cada vegada que un dels llibres del seu fons és llegit o cedit en préstec. Els ajuntaments han de pagar per la música que sona a les seves festes populars, quantitats que són proporcionals a la població del lloc i que no tenen per res en compte si es tracta o no d'autors afiliats o no a l'associació, cosa que, per altra banda, és una obligació ineludible si l'autor vol fer qualsevol casta d'enregistrament. Malgrat tot, és ben igual que en siguin membres o no, ja que un promotor cultural de Palma també va tenir la seva topada amb la SGAE, tot i que els músics no eren membres de l'associació i la música que volien sonar estava protegida per llicències lliures.

En definitiva, tot un floret d'actuacions suposadament dirigides a protegir els inalienables drets dels autors. Espècimen, el d'autor, que ens asseguren que deixarà d'existir sinó els garantim que tinguin ingressos gràcies a la seva obra de creació. Diuen que Internet, les facilitats que la xarxa i la resta de tecnologies digitals han posat al nostre abast per fer còpies de la mateixa qualitat que els originals, és la gran culpable d'aquesta situació. La música, les pel·lícules, els llibres, tot es pot trobar a Internet i els autors no en veuen ni un cèntim.

I és molt més fàcil donar la culpa a la tecnologia que entendre que el que ha quedat obsolet és un sistema de recaptació, basat essencialment en la còpia. És més fàcil això que cercar solucions que facin compatibles els drets dels autors i la possibilitat que mai abans no havíem pogut somiar els humans de tenir al nostre abast la més gran biblioteca multimèdia imaginable. És més fàcil privatitzar tota la cultura que cercar solucions que ajudin -com ajuden les tecnologies digitals- a disseminar-la i garantir el seu accés en condicions raonables.

Per altra banda, no està gens clar que aquestes actuacions garanteixin la supervivència dels autors, atès que -per exemple- és raonable pensar que la propera vegada que un centre educatiu planegi representar una obra, per comptes d'autors "emparats" per la SGAE, tiraran de clàssics o d'obres de creació pròpies. Aquesta darrera alternativa té l'avantatge d'estimular la creativitat de l'alumnat, tot i que no sé si a costa d'accentuar encara més la ignorància sobre el nostre patrimoni cultural. Nostre? Doncs sembla que de cada vegada és menys nostre i més d'uns pocs.

Hi ha solucions que poden ajudar que el patrimoni cultural comunal no quedi buit de contingut, com per exemple les llicències Creative Commons, una manera de gestionar els drets de l'autor que és més compatible amb el context actual que no el tradicional i arcaic. És per això que molts autors i institucions -educatives i no educatives- d'arreu del món les han començat a adoptar. Però cal que els governs siguin capaços de limitar el poder del passat -representat per SGAE i similars- per tal de fer possible el futur, és a dir que actuïn justament en la direcció contrària de la que estan seguint fins ara.

Mentrestant, no crec que ningú pugui esperar raonablement que una persona normal tingui remordiments morals o legals per baixar-se d'Internet una pel·lícula o una cançó. Potser jo en podria començar a tenir -o no- si els comptes de l'SGAE fossin públics, clars i detallats, amb especificació del que va destinat a estructura -hi ha un important patrimoni immobiliari, que inclou un palauet a Barcelona- i, sobretot, la part d'aquest pastís que arriba als autors.