Joan Maria Melis: “No podré ser mai de dretes”

Neix el 1926 a Santander, fill de mariner. Així que la seva sensació global d' infantesa és un poc de transhumància de port en port, perquè de ben menut la família parteix cap a Andalusia i viu els seus primers anys entre Cadis i Màlaga, fins que a deu anys arriba definitivament a Mallorca, just quan comença la Guerra Civil. Aleshores el pare és destinat a Maó, mentre que mare i fill queden a Mallorca sense poder-se comunicar amb ell. A denou comença a fer teatre radiofònic, a continuació passa a formar part de la companyia Artis, amb els enyorats Cristina i Juanito Valls, mestres de la majoria d'actors mallorquins.

Després arriba un lapsus d'inactivitat teatral perquè es casa (amb una "supermallorquina", sempre diu ell) i decideix que ha d'agafar seny, és a dir, deixar un poc el teatre per a dedicar-se a la família. Tanmateix, aquesta pretensió no dura gaire, perquè al poc temps de casat el va a cercar en Xesc Fortesa per a formar companyia i ell ho accepta immediatament. Des d'aleshores, ha participat en nombroses produccions de teatre, cinema, televisió i, ara, li arriba de bell nou l'èxit a IB3 TV amb el paper de Don Cristòfor a Mossèn Capellà, personatge amb el qual ell assegura que no té cap afinitat filosòfica, a pesar que la seva dona, per a fer-lo enrabiar, li diu que són talment dues gotes d'aigua.

Estau satisfet amb la nostra història col·lectiva?
Sí, però és una cosa que no ha estat entesa per la major part de mallorquins. Et trobes cada "exemplar"! Ara, no fa molt, parlant de temes d'aquests, l'amo d'un restaurant em digué: "Escolti, vostè ha de tenir en compte que quan arribà el rei en Jaume noltros ja parlàvem 's'idioma balear". Li dic: "Miri, jo no ho vaig estudiar així!". Això fa pena!

Un adjectiu per a definir la història de l'Illa.
Incomprensible. Perquè jo tenc, dins de la meva memòria, la crònica recent, l'he experimentada. El "glorioso movimiento nacional", toca't els orgues!, sí que l'he viscut i va ser molt trist. Encara ara no he comprès com molts de mallorquins es comportaren d'aquella manera, com a vertaderes bèsties! Matant, empresonant, donant oli de ricí! Simplement, per no pensar com ells o per no haver anat a missa. Això jo ho he viscut en les meves carns i dins la meva família.

Si poguéssiu tornar enrere la nostra història i corregir-la en un punt, on canviaríeu el guió?
Una de les coses que sempre he duit per socorrat és la befa i la persecució dels llinatges xuetes. Això sempre m'ha fet molt de mal, és un dels punts negres de la nostra mentalitat.

Un personatge mallorquí imprescindible.
En Ramon Llull. Sempre he tengut la il·lusió (ja no ho faré) d'interpretar-lo de jove, no quan ja ha estava il·luminat, sinó abans, quan li passà aquell episodi que entrà a cavall dins de l'església i aquella dona estimada li mostrà un pit descompost! És un personatge a qui admir molt.

En què us sentiu compromès?
Jo, políticament, som d'esquerres, perquè m'hi feren de petit. La vida m'hi va fer. No podré ser mai de dretes, perquè varen maltractar molt la meva família i això jo no ho he oblidat. Ara bé, no som polític ni vull mal a ningú. Sempre he volgut ser conscient de les coses amb la voluntat de no sentir cap odi.

Es recorden més els bons o els mals moments de la vida?
Els bons, els dolents procur oblidar-los tot d'una. I he arribat a aconseguir-ho.

Els millors instants de la vostra existència laboral estaran relacionats amb el teatre, potser.
Sí, és el meu món i cada dia et dóna una resposta. Per exemple, quan acabes la funció, et desvesteixes i tens la satisfacció que ha anat bé, és un d'aquests moments bons. I quan ha anat malament és l'hora de les rectificacions.

Si coincidíssiu amb en Jaume Matas què li diríeu?
No m'estiris de la llengua... Jo crec que no li diria res. Potser li faria un tanto.

Què és allò més important que heu après en vuitanta-tres anys d'existència.
Procurar ser bona persona. No deixar-me influir gaire, ni per un llibre, ni per una obra escrita ni per una obra d'art. Ésser jo mateix. Allò que deia Costa i Llobera: "Siau qui sou". Si amb aquest "ser" no arribes gaire amunt, doncs t'has de conformar, perquè no pots arribar més lluny, però has de viure sempre d'acord amb allò que ets, és a dir, amb realisme.