Maruja Alfaro: "Els mallorquins ja no som el que érem"

Veig la seva llarga trajectòria d'actriu com un prolífic i exitós assaig general. Després vé un temps de meditació a través de l'activitat pictòrica i més tard trob l'artista definitiva, l' escriptora que comprimeix tot això amb paraules precises i mesurades a "Catalina sota els arbres", "No tot foren flors" i "Nits perdudes", novel·les que esmiquen l'odi de la guerra civil, reivindicant la innocència com antídot davant les crueldats que un infant mai no hauria de percebre, amb l' amor com a excipient inevitable en tots i cada un dels actes de l'existència. A dia d'avui -als setanta-nou anys- Na Maruja exhala aquella elegància humana que subjaç dins dels que saben, comprenen, accepten sense bravejar-ne i gaudeix d'una vida artística exitosa, completa, plena de matisos, acompanyada per l' afecte dels seus. Uns fills que, per cert, cada any solen tenir amb ella un detall peculiar: la conviden a un viatge del qual ignora on la duran, quin temps hi ferà, la gent que hi trobarà; però ella, amb tot i això, sempre prepara l' equipatge adequat, evidenciant una actitut filosòficament impecable.

-És cert que la vertadera percepció de la pròpia vida comença a una edat avançada, després de la batalla, quan es fa inventari del que s'ha aconseguit o perdut, dels desperfectes i les baixes humanes?

-Crec que realment hom està més preparat per viure la vida quan ja és a punt d'acabar-la. L'experiència ja t'ha ensenyat que fas massa cas de moltes bubotes: prejudicis, el que diran, allò que la gent pensa de tu; allò que et veus obligat a fer perquè creus que és el que la gent espera de tu; allò que et marca la teva educació familiar i la societat que t'ha tocat viure, etc,etc.

-I, què en treis, de tot això?

-Al final és quan aconsegueixes entendre que no has viscut la teva vida, sinó la que t'han marcat els altres i és llavors quan comences a desfer-te'n de tot allò que ja no t'importa.

-Quan som joves ens demanam com serem als vuitanta. Vos estau a punt de tenir-ne la resposta... Sou com vos haviau imaginat?

-Ni prop fer-s'hi. La guerra va capgirar tot el meu pervenir i no et podria assegurar que hagués pogut esser millor si hagués seguit el seu curs previst; però, a dir ver, el que el Destí em tenia preparat, és a dir, el que visc ara i tot allò que tinc ara, no ho canviaria per res del món.

-En tots aquests anys, quins han estat els millors i el pitjors moments?

-Els pitjors moments han estat la mort de mumare i la del meu espòs. Els millors, entre d'altres, el naixement dels meus fills i el de les meves nétes.

-Què hem d'estalviar, què hem de guardar al rebost per poder vèncer les grans dificultats?

-Hem d'estalviar doblers ja que, com diuen els forasters, "los duelos con pan son menos"; i hem de guardar dins nosaltres molta força d'esperit, coratge i serenor.

-Els mallorquins vivim alguna vegada una felicitat irracional, apasionada, sense límits, o sempre duim a damunt el contrapès del pessimisme mediterrani?

- Jo crec que els mallorquins ja no som el que érem; fins i tot la tan ponderada "calma", ha desaparegut de la nostra vida, disortadament.

-Creis que els illencs ens sentim més identificats amb la foto dels polítics vinclats davant del rei que amb la dels agermanats, per exemple?

-No hi ha dubte que la figura del rei pesa molt a Mallorca.

-Sou actriu, escriptora, pintora, vídua, mare... En quin ordre?

-Primer de tot sóc mare. Llavors vé l'actriu. Escric, pint i, malauradament, també sóc viuda.

-Quan perdereu el vostre espòs, canvià la vostra percepció de déu?

-No. En absolut.

-La fe està seriosament barallada amb el sentit comú o només "pardalegen"?

-Crec que amb intel·ligència poden conviure perfectament.

-És pot explicar amb paraules la química secreta de la maternitat?

-Segurament els científics d'avui dia hi troben una explicació, però no deixa d'esser un sentiment meravellós per a qui realment l'experimenta.

-Aprenem més quan som fills o quan som pares?

-Sens dubte quan som pares, perquè per esser-ho no hi valen llibres. Sols s'apren de l'experiència i d'ensopegar molts de pics.

-Alguna vegada heu fet un paper que anàs en contra dels vostres principis?

-Que jo recordi, mai. Tenc la facultat de pensar que allò que he de representar no ho faig com Maruja Alfaro. Sóc actriu i, com a tal, em pos dins del personatge, amb l'obligació de fer creïble tot allò que requereix el meu paper, encara que vagi contra les meves creences o els meus principis. Per mi no és més que un joc, com diuen els francesos.

-La darrera pregunta és per a l' Alfaro pintora: què vos agrada més, el que veuen els vostres ulls o el que veu la vostra imaginació?

-Cent vegades més el que veu la meva imaginació. Si vull retenir la realitat del que veuen els meus ulls, m'estim més una bona fotografia.