Francesca Valentincic: "Quan una persona no coneix la llengua d'un país no pot entrar-hi"

Va néixer a Mantova, al nord d'Itàlia, el gener de 1966. Estudià al Liceu Lingüístic i començà a treballar de guia turística. En un viatge de treball vengué a Mallorca, sense saber que s'enamoraria de l'Illa i d'un jove de Petra, amb qui es casaria poc temps després i amb qui tendria dos fills, que en certa manera són el motor inicial de la seva carrera literària. Perquè tot començà anys després, mentre esperava que els nins sortissin de l'escola quan, per passar el temps, anava recopilant a una plagueta anècdotes que havia sentit contar al seu padrí. Aquelles anotacions es convertiren en la seva primera obra. Francesca conta vides creuades de personatges a mercè de circumstàncies especialment dramàtiques. En La memoria del agua són personatges reals de la Segona Guerra Mundial, de la Itàlia dels seus padrins, mentre que en La sangre que moja la tierra les emocions campen dins l'entorn dels revolucionaris zapatistes. Aquesta darrera novel·la serà presentada en societat divendres que ve al Centre de Cultura de Palmanyola, gràcies que fa prop d'un any Francesca es presentà a un concurs de nous valors literaris, convocat per internet. Envià el manuscrit i tot d'una l'editorial Atlantis li va fer a saber que tenia un gran interès a publicar-lo.

Què resta d'Itàlia dins vós, després de 20 anys de viure a Mallorca?

Les persones són d'on es troben a gust, del lloc amb el qual entren en sintonia i jo l'he trobat a Mallorca. Lògicament, d'Itàlia em queden les arrels i la meva primera formació, que és un equipatge cultural que duc sempre amb mi.

Com és que estau tan ficada en temes "zapatistes" com per fer-ne una novel·la?

Vaig fer un viatge a Mèxic l'any 1994, durant la revolució del Nuevo Movimiento Zapatista del comandant Marcos i em va impactar tot allò: veure els guerrillers que pujaven als autocars i es barrejaven amb la població, la seva situació, la seva realitat. Algun dia havia d'escriure tot allò, així que em vaig apuntar quatre frases, quatre idees inicials i allà quedaren, dormint fins al 2007, quan vaig començar a documentar-me per escriure la novel·la.

Vàreu venir a Mallorca el 1986. Vàreu patir per entrar en el món mallorquí?

Sí. Quan una persona no coneix la llengua d'un país, no pot entrar-hi. Quant al tarannà, jo venia del nord d'Itàlia, d'una societat molt oberta, més centreeuropea que mediterrània i em vaig trobar amb una gent molt diferent, amb una gran diferència cultural.

Us va costar aprendre aquest bon mallorquí que parlau?

Vaig estar tres o quatre anys. Sabia per dins que l'anava aprenent, que el podia xerrar, però no gosava. Realment vaig començar a millorar en matricular-me de geografia i història de l'art a la universitat, a partir del 1992, perquè allà els professors i els companys xerraven català i, és clar, allò va fer que m'amollàs.

I com a "màster" us casàreu amb un petrer.

Ell va ser la clau per l'entrada definitiva, pel coneixement de Mallorca i dels mallorquins. És clar, estàvem amb gent de Petra i amb els nostres amics, que són tots de Porreres, i era impossible que a cada moment m'haguessin d'anar traduint. Així que ells "amablement" no varen fer cap esforç, no giraren mai la llengua i sempre els don les gràcies per això.

L'educació dels fills, les parets mestres.

Per mi, els trets més importants que se'ls ha de proporcionar són la tranquil·litat, seguretat, donar-los independència. Això és bàsic que ho tenguin a casa seva, al seu entorn, per poder córrer per compte seu.

Sou una persona religiosa?

Som atea. He estat catòlica, apostòlica i romana, però trob que avui dia ser catòlica comporta tota una sèrie de coses que no em semblen bé. La religió catòlica és, d'entre totes, la més mancada de moralitat, la més intolerant, la més mentidera i cruel.

Una persona ha de transmetre als seus fills les pròpies idees en aquest sentit?

Intent donar-los una educació global, general. Fins i tot, quan haguérem de decidir si havien de fer la primera comunió, no vaig voler dir-hi un no radical, segons les meves idees. Els vaig explicar a què es comprometien amb la religió catòlica, que aquest compromís era per a un període prou llarg i que, si deien que sí, haurien de respectar allò que difon la religió catòlica. I varen triar no fer-la.

No vull acabar sense demanar-vos pel vostre personatge de la història.

El Che Guevara. Per les seves idees, per la seva manera de dur-les a terme, m'hauria agradat conèixer-lo.