Els mallorquins ens passam la vida entre un "tanmateix" i un "ja ho veurem"

Fou la primera jove portelana que es va separar oficialment i, a pesar de la tradicional pressió de control social -que sempre sòl ser més accentuada a la ruralia- no notà al poble una reacció hostil manifesta. De fet, la gent fèia com si no hagués passat res, però ella s'estimà més agafar els atapins i partir cap a Palma. Allà es trobà amb dues filles menudes, sense un futur clar, amb l'imperatiu de començar una nova vida, així que es ficà dins de la hoteleria, trobant totd'una a les cuines el refugi on podia satisfer una vocació gastronòmica innata. Foren anys de lluita sense treva, sempre amb el somni de tenir un restaurant propi, fins que el 2004, als 48 anys, inaugurà a Sa Cabaneta una pizzeria que, gastronomia a part, és el temple on concel·lebra dia a dia les seves aspiracions personals.

-D'aquella separació matrimonial sortí la vostra força?

-Era un home que no em convenia, no em dúia enlloc, no m'aportava res de res. L'únic que em va suposar de bo fou tenir dues nines, que llavors em motivaren a lluitar per dur-les endavant!

-Com es comença després d'un "esborrat total" d'aquesta categoria?

-Jo tenia vint-i-cinc anys i va ser així que vaig descobrir que podia fer moltes coses a la vida. Però vaig començar absolutament de zero. Va ser un principi molt dur, a una cuina, en un gremi on a les cuines sempre hi havia hagut homes, en un ambient extremadament mascliste. I ho vaig passar molt malament, però no dèia res. Jo no xerrava aleshores.

-Els graons que una dona ha de pujar dins d'un gremi masculí per força han de ser -i perdonau l'expressió- especialment empinats...

-Allà et matxacaven molt, se'n reien de tu; però el més curiós és que vaig haver d'amagar que tenia dues nines. No volien dones casades, separades o amb fills. Però jo, ni cas, perquè estava més concentrada en aprendre. Fins que un dia va fallar un cuiner i l'amo en cercava un desesperadament. Aleshores li vaig dir: "jo ho sé fer". "Què vol dir, ho sé fer?". La cosa anà endavant i a partir d'aleshores ja em varen considerar.

-Amb tanta dedicació a la feina i a les filles, no devieu tenir temps per amors.

-Sempre els he passat a un segon terme i els que he tengut, francament, no han valgut la pena. No estaven a l'alçada d'una dona que ha de sortir endavant tota sola. Per això hauria fet falta una persona caminant al meu costat.

-Avui dia, la paraula "amor" ja no s'escriu amb majúscules?

-No, la única paraula que avui dia s'escriu en majúscules és "interessos". La paraula "amor" s'escriu amb lletres petites, i més a segons quines edats.

-Vos agradaria que Mallorca fós un país o el nostre tarannà sempre ho impedirà?

-Els mallorquins som molt tolerants, massa. Ens prenen el pèl. I m'agradaria que fossim un país, però sempre hi ha el "ja ho veurem", o un "i tanmateix si xerram, qui ens escoltarà?". Els mallorquins ens passam la vida entre un "tanmateix" i un "ja ho veurem". I mentrestant els altres es fan més forts que nosaltres.

-La política és un arbre amb els fruits corcats?

-Els polítics han de ser més transparents, sense el mangarrufeig que hi ha; per aquí hem de començar. Tots hem de seguir la mateixa línia, però ells ens han de donar exemple perquè són els emprats que nosaltres pagam per a que així ho facin.

-En la feliç gestació del vostre negoci hi heu intervingut només vos o hi percebeu alguna sempenteta del Més Enllà?

-Tenc fe, crec en determinades coses, perquè això és el darrer que ha de perdre una persona, però no som gaire practicant. L'església és una empressa en dèficit.

-La idea de felicitat canvia en passar els anys?

-L'edat la fa canviar. De jove creus en una felicitat global, absoluta i més tard només en moments concrets, fugissers. Ningú no és feliç al cent per cent. Fitxa't que un dia tot un psiquiatra em digué que no l'havia experimentat mai, i això que estava casat i tenia una filla!