Entre Harry el brut i Pippi Langström

No fa més de metre seixanta d'alçada i no arriba als cinquanta quilos. Els cabells, de color negre i que li cauen sobre unes espatles fràgils, poc musculades, li serveixen de vegades per amagar les ferides de la vida, derivades de les situacions contínues de violència física a la qual es veu sotmesa durant la triologia de Millenium. Són 2.100 pàgines de ficció no tan desbaratada, dividida en les tres novel·les del malaguanyat Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones, La noia que somniava amb un llumí i un bidó de benzina i La reina al palau dels corrents d'aire. En arribar a aquest punt, cal matisar que els títols dels llibres no corresponen a la versió literal del suec. El primer episodi, per exemple, cal traduir-lo com Els homes que odiaven les dones. Un canvi sota el qual s'amaga, probablement, la por de l'editorial Columna de no comercialitzar amb facilitat un títol tan contundent. I és que, de fet, la majoria de lectors no sap que Millenium té com a leitmotiv denunciar la violència masclista contra les dones.

Violacions, tràfic de dones i prostitució, violència en l'entorn familiar, agressions sexuals, assetjament laboral, la doble discriminació de la dona immigrant... Són els trists ingredients de què es compon aquest fresc sobre Suècia.
Molts s'han sorprès que el país nòrdic, bressol de l'estat del benestar i amb les polítiques d'igualat més desenvolupades, hi quedi retratat com un abeller de masclistes. Stieg Larsson confecciona un personatge que s'enfrontarà a les agressions amb sotmetiment (en alguns casos) o responent-hi amb més violència (la majoria de pics). Lisbeth Salander es converteix així en víctima i en botxí, perquè s'estima més arreglar els problemes per si mateixa i no acudeix mai a la Policia. La venjança és la seva contesta per sancionar els qui li fan mal. "No hi ha innocents, tan sols diferents graus de culpabilitat", repeteix en diverses ocasions aquest personatge. Certament, actua a partir d'aquest criteri.

Lisbeth Salander és, de fet, el resultat d'un nou arquetip per a la societat de la postmodernitat. Podem imaginar la seva estètica gòtica, pròpia d'una tribu urbana en els marges de la vida rutinària. Una imatge que causa desconfiança a la gent, igual que a ella n'hi causen els altres. Un caràcter introvertit, en suma, i un cos fràgil. Però, per sobre de tot, hi ha la fortalesa de totes les dones que, avui dia, són maltractades pels fills de puta amb qui un mal dia es varen ajuntar. En Salander s'aprecia la voluntat de ser independent, autònoma respecte de la vida dels altres, a més d'una gran intel·ligència i la pràctica del discurs cartesià per excel·lència. Tot això, barrejat amb la seva rica sexualitat (el personatge és bisexual) i amb un cert aire d'andrògina. Perquè Lisbeth simbolitza el trencament amb la feminitat heterosexual normativa. L'antiheroïna.

El mateix Stieg Larsson reconexia que té matisos inspirats per Pippi Langström, el personatge infantil que captivà la generació dels anys 80. Ara bé, serà Pippi amb cent grams de Harry el brut. Pistolera i amb ganes de venjança, Lisbeth Salander no respon amb la paraula ni per les vies convencionals. No! Reacciona tal com ho faria un home masclista, amb més violència, encara que impregnada d'un toc racional que li evita conflictes amb la Policia.
Eva Gabrielsson, viuda del literat, dedica els dies a ampliar la memòria de qui va ser el seu home i un militant antiracista i feminista. Es tracta de "les dues cares de la mateixa discriminació", hi puntualitza Gabrielsson.