Els enemics de les llengües

Aquesta setmana ha pronunciat una d'aquelles frases que, segurament, es recorden durant molt de temps i que mostren la solidesa de qui n'ha estat l'autor. És una frase que evidencia la contradicció frontal entre les idees que té i les paraules que aboca. L'autor és Mariano Rajoy, però si les hagués dit el seu doble "polac" (el que surt a Polònia) tots l'agafaríem com un enginyós acudit ple d'ironia. El dirigent del PP va venir a dir, encara que fos sense voler, que l'Estat espanyol és enemic de les llengües.

Va ser en el discurs a la Convenció del PP del cap de setmana passat. Les paraules exactes, traduïdes per aquest diari, són "Les llengües únicament tenen dos enemics: els qui les prohibeixen i els qui les imposen". Segons aquesta afirmació, l'estat suara esmentat ho seria per partida doble, enemic de les llengües. D'una banda perquè n'imposa una, el castellà; ho feia abans i ara ho fa a l'article tercer de la Constitució i a moltes altres regulacions oficials vigents. De l'altra (a més de l'envejable full de serveis acumulat històricament), perquè prohibeix o, a la pràctica, fa impossible l'ús, en el nostre cas, del català en molts d'àmbits i funcions totalment controlables pels organismes públics (per exemple, a les Corts, en l'àmbit judicial, amb les forces de seguretat -només un terç dels policies nacionals de Balears tenen nocions "suficients" de català-, amb l'ordenació dels requisits lingüístics a molts altres indrets de l'Administració pública, no sols fora del territori propi de cada llengua, sinó també dins el seu propi territori).

Poc abans, divendres, en una entrevista a RAC1, la portaveu del PP, Soraya Sáenz de Santamaría, deia que volia que en acabar l'escola els joves sabessin perfectament català i castellà, que la gent fos lliure per triar la llengua que vol parlar, que hi hagués llibertat i agilitat per parlar-les conjuntament, que la llei fos la traducció del que veia pels carrers de Catalunya, que la gent passa d'una llengua a una altra sense problemes... I resulta que el model lingüístic que vol donar prioritat al català en l'Administració i en el sistema escolar i que vol assegurar que els empleats públics coneguin les dues llengües oficials, és l'únic que pot fer possible aquests desigs manifestats per Sáenz de Santamaría. En canvi, tots els esforços que fa el PP en política lingüística s'encaminen a eliminar aquest model, a dificultar la bilingüització d'una part dels ciutadans i a afavorir que es pugui viure a Catalunya, i a la resta de territoris de llengua catalana, ignorant-la.

I amb aquest model i tot, encara ara, 30 anys després d'aprovar-se la Constitució, continua havent-hi una llengua que no es pot usar a tots els àmbits públics, ciutadans que són coaccionats per voler usar una llengua oficial i d'altres que ignoren la llengua del territori on viuen... i, en cap cas, aquesta llengua és el castellà. Sembla que Rajoy no acaba de controlar, entre altres coses, el contingut del seu discurs (o d'entendre'l) i que Sáenz de Santamaría desconeix la realitat de què parla o fa com si la desconegués. A la recerca de credibilitat, seria recomanable que els seus coreligionaris que viuen aquesta realitat, els fessin llum, en lloc d'empassar-se els desbarats i d'integrar-los en el seu credo. En definitiva, unes declaracions que inspiren tanta confiança com la seva proclama de ser capdavanters de la lluita contra la corrupció. Si el suport social que reben, a pesar d'aquestes maneres d'obrar, és indicador del grau de maduresa democràtica de la nostra societat, anam arreglats.