Ovelles agitades, revolucionaris tranquils

Des del Maig del 68 ençà, pareix que totes les generacions de joves occidentals necessiten participar d’una revolta o pseudorevolta per sentir-se realitzats. En certa manera, aquesta necessitat de formar part d’algun tipus o altre de massiu aldarull gregari ve a ser una mena de ritual de passatge que simbolitza el trànsit de la joventut o l’adolescència cap a l’edat adulta, és com una espècie d’ordalia autoimposada que cal superar per entrar per la porta gran –i amb les cicatrius prestigioses de la rebel·lia– a la vida seriosa i veritable.

Moltes vegades la motivació que fa de combustible a la revolta –i si en dic revolta és perquè els que hi prenen part l’anomenen així– és el de menys. El que compta és muntar una enorme gresca col·lectiva, sortir al carrer, tallar el trànsit, cremar contenidors i tirar pedres contra aparadors i contra sucursals bancàries, saltar, cantar, suar, excitar-se, cridar eslògans no com qui predica els punts claus d’una doctrina, sinó com qui s’injecta adrenalina, protestar i exhibir una actitud de combat simplement com una manera diferent d’espassar-se els nervis i d’entretenir-se.

Durant els darrers anys han sovintejat les multitudinàries aglomeracions contestatàries. Primer van ser les manifestacions en contra de la guerra de l’Iraq; després, les globalitzades protestes contra els presumptes horrors nefastos de la globalització; i ara –encara que a escala molt menor– les ocupacions d’aules i les vagues d’estudiants en contra del pla de Bolonya. I no dic que, en alguns d’aquests successos, els que hi varen participar no tenguessin una part de raó. Però allò que sol moure la gran majoria no és cap convicció moral o política, sinó les ganes de complir amb un requisit –jo també hi era, jo també vaig alçar la veu i també em vaig acarar a la policia. Això queda demostrat pel fet que, a molts, per estar satisfets, els basta assistir a una protesta puntual.

Si tots els joves (i els no tan joves, també) que es manifestaren contra la guerra de l’Iraq i varen llançar consignes contra George W. Bush haguessin estat realment pacifistes, paral·lelament també s’haurien manifestat contra la guerra de Txetxènia i haurien proferit insults i escopit consignes contra el president rus Vladimir Putin. Si els estudiants que protesten contra Bolonya estassin tan preocupats per la precarietat amenaçadora del seu futur, en comptes de tocar la guitarra i fumar cigarrets aeris mentre estan acampats a les facultats, llegirien els llibres de les bibliografies de les assignatures les classes de les quals s’estan perdent.

El que importa, però, no és contra ni a favor de què un es revolta, sinó simplement revoltar-se, armar la mica de gresca que la història mitificada i la nostàlgia dels pares els han prescrit. De tant en tant, surt algun suposat expert en déu sap quina matèria i es plany perquè la nostra època i la nostra societat estan marcades pel més descarnat individualisme. Res més fals: la nostra època i la nostra societat són una exaltació permanent del gregarisme, la divinització dels pensaments i actituds de pilot automàtic, una granja inabastable. La prova és que la majoria dels nostres presumptes rebels es prenen la revolta com una gimnàstica col·lectiva.

Un graduat de bioquímica que es passa catorze o setze hores diàries al laboratori, un escriptor novell que no mou el cul de la cadira fins que no ha resolt aquell paràgraf tan difícil de la novel·la tan ambiciosa que està escrivint, l’emprenedor imaginatiu i audaç que es juga les peles per muntar una empresa: realment aquests són els que duen a terme les revoltes més fèrtils del nostre temps. Ben mirat, però, i parafrasejant l’ajudant de cambra de Lluís XVI el dia que va anunciar al monarca que el poble de París havia pres la Bastilla, aquests no són uns revoltats: són uns revolucionaris.