Sebastián, els productes espanyols i nosaltres

Les declaracions de Miquel Sebastián, ministre d’Indústria, Turisme i Comerç, per incitar a consumir productes espanyols, toquen el viu d’un tema de cada cop més clar: el tremend fracàs econòmic i social de les mesures que han conduït a posar els mercats mundials en mans d’unes quantes dotzenes d’operadors.

Jo no crec que sigui positiu incitar al consum de "productes espanyols"; és més, fins i tot podria ser profundament negatiu. Preferesc que s’afavoreixi el consum dels "productes locals", dels productors propers, sense connotacions de nacionalitat. Però no vull llevar al ministre la part de raó que té, esguerrada per un "patriotisme de l’estat" que, per ser ell ministre d’aquest estat, se li suposa com a natural. Jo crec, malgrat tot, que sí que és important que consumim els productes, de tot tipus, fabricats més a prop. Per moltes i diverses raons, la majoria d’elles de sentit comú.

En primer lloc, per "economia social" i estalvi de recursos. Està demostrat que el transport a llarga distància de mercaderies és un dels principals responsables de l’encalentiment global i que els costos energètics d’aquestes ruïnoses exportacions són finançats, en general, per les polítiques dels estats. El dia que sobre aquestes exportacions s’hi carreguin els costos ambientals i socials, deixaran de ser rendibles.

En segon lloc, perquè els productes fabricats a prop dels consumidors expressen la diversitat de la humanitat i impedeixen un món homogeneïtzat en el qual tot sigui fet de la mateixa manera i amb el mateix patró.

En tercer lloc, perquè si no es defensen els productes locals, els perjudicats seran els països i els productors més pobres, que no podran fer front a la competència de les grans corporacions. A mesura que s’intensifica el comerç transcontinental d’aliments, els països pobres, que abans s’autoabastien, passen a no poder alimentar la seva població (els monocultius d’exportació, propietat de les transnacionals i dels seus aliats expropien les millors terres i n’expulsen cap als suburbis les poblacions pageses). No entrarem a considerar la història del treball esclau, i dels infants treballant sense drets laborals, que hi ha darrere la defensa cínica que el mercat descontrolat és més eficient i afavoreix els pobres de la terra.

En quart lloc, perquè els grans defensors de protegir els productors i els consumidors locals són els països pobres, que saben que si deixen la seva gent en mans de "l’eficiència" del mercat, l’aboquen a la fam (això ha passat aquests mesos quan, davant l’encariment del preu mundial de l’arròs i dels cereals, les produccions locals han migrat cap al comerç especulatiu, i això ha deixat en la fam milions de persones).

En cinquè lloc, perquè és cert que consumir els propis productes no sols és millor, més sa i més adequat culturalment, sinó que provoca riquesa i genera ocupació. La història demostra que el sistema de la globalització descontrolada du al desastre econòmic i ecològic. Si els poderosos senyors del G7 volen continuar per aquest camí, la història ja els demanarà responsabilitats.

I en sisè lloc, perquè no és ver que consumir productes duits de lluny afavoreixi els consumidors: la concentració de la producció i la distribució ens ha fet entrar en un període de turbulències a l’alça en els preus al consum dels aliments, que coexisteixen amb baixos preus en origen. Els dos extrems de la cadena, pagesos i consumidors, en paguen les conseqüències.